Història

Falla SAN RAFAEL

Fundada l'any 1969

Refundada en 2008

Des de ací donem el màxim agraïment a totes aquelles persones que feren possible la creació d'esta falla amb molta il·lusió allà per l'any 1969, de les quals algunes ja ens han deixat, esperem de bona manera continuar la llavor que altres varen sembrar. 

La Història de la Falles

Cap a mitjan segle XVIII, les falles eren un simple festeig inclòs en el programa d'actes típics de la festa de Sant Josep (19 de març). A l'alba del dia 18 en algunes vies urbanes apareixien figures penjats enmig del carrer de finestra a finestra, o xicotets entaulats col·locats al costat de la paret, sobre els quals s'exposaven a la vergonya pública un o dos ninots (ninots) al·lusius a algun succés, conducta o personatge censurable. Durant el dia, els xiquets i adolescents arreplegaven material combustible i preparaven xicotetes pilades de trastos vells que també rebien el nom de falles. Les unes i les altres eren cremades en fosquejar de la vespra de Sant Josep congregant entorn de la foguera una àmplia participació popular.

L'endemà era dia de mitja festa i els fusters i els valencians devots acudien als temples parroquials per a festejar al seu patró. En moltes llars se celebraven festes onomàstiques en les quals es complimentava als Pepes amb tortades, bunyols i anís. En suma, una festa popular i veïnal.

La primera documentació amb la qual expliquem sobre les falles, és un ofici dirigit al corregidor de la ciutat de València perquè prohibira la col·locació dels monuments (especialment els de tipus teatral) en els carrers estrets i al costat de les façanes de les cases. Com a conseqüència d'aquestes mesures de policia urbana (prevenció d'incendis) s'obligava als veïns a plantar falles en els carrers amples, en els creus de carrers i en les places. Curiosament, sense pretendre-ho, una simple mesurada com aquesta provocaria, a la llarga, una important transformació. Encara que les falles seguien mantenint una estructura horitzontal i teatral en dos cossos (un entaulat i una escena sobre el mateix), en col·locar-les en el centre d'un carrer o plaça calia concebre-les de forma exempta, ja que podien ser rodades. Per a veure-les íntegrament, calia donar-los la volta, i en alliberar-les de la seua annexió a una paret, es van alliberar també noves potencialitats constructives i la necessitat d'inscriure missatges en tots els seus costats.

Torxes, fogueres, ninots i empostissats, durant molt temps van rebre el nom de falles, però progressivament es va ser restringint l'ús d'aquesta denominació per a referir-se a les escenes satíriques, és a dir a aquelles que sobre un entaulat exposaven a la vergonya pública els vicis o prejudicis imperants. Eren aquestes falles les que suscitaven expectació cada any i les que la població acudia a visitar massivament. Consistien en una estructura prismàtica, generalment quadrangular, amb armadura de fusta, recoberta ornamentalment amb bastidors pintats, amb llenços o amb panells que ocultaven els materials combustibles amuntegats a la seua base. Els ninots o figures que apareixien en l'escenari es vestien amb teles o robes velles. Aquestes falles satíriques, igual que els miracles de Sant Vicent, s'acompanyaven sempre d'unes fulles de versos que, penjades com a pasquins en les parets pròximes o en els bastidors del pedestal, desenvolupaven la glossa rimada del tema que s'escenificava en la falla. A mitjan segle XIX, en imprimir aquests versos i editar-los en petits plecs, van donar origen al llibret i, en conseqüència, es va ampliar considerablement la possibilitat de desenvolupar l'argument.

La característica peculiar de les falles satíriques és la figuració d'un fet social censurable. Tenen un tema concret i responen a una intenció crítica o si més no burlesca. A diferència de les simples fogueres i de les pilades de trastos vells, en elles es representen escenes que al·ludeixen a persones, successos o comportaments col·lectius que els fallers consideren mereixedors de correcció o dignes de irrisió. Dos temes van ocupar preferentment als fallers a mitjan segle XIX: la falla eròtica i la crítica social.

En 1858, els fallers de la plaça del Teatre pretenien alçar una falla de moviment amb una al·lusió directa a les desigualtats socials. Els versos eren de Josep María Bonilla. La falla va ser prohibida per l'autoritat, però els fallers van repetir el tema a l'any següent. D'altra banda, amb el nom de falla eròtica o tendència anti-conjugal, la premsa de l'època designava un tipus de falles, molt abundants, que eren prolífiques en al·lusions picants o escabroses mitjançant un llenguatge plagat d'equívocs i que reflectia una mentalitat hedonista i procaç. Bernat i Baldoví va escriure alguns llibrets que abordaven aquesta temàtica, però tal vegada el més conegut és l'escrit per Blai Bellver per a la falla de la plaça de la Trinitat de Xàtiva en 1866, denominat La Creu del Matrimoni, que va merèixer una rotunda condemna per part del arquebisbat.

Durant tot el segle XIX, l'Ajuntament i en general també les institucions d'autoritat, van mantenir una actitud vigilant i censora davant les falles. Aquesta política repressiva, justificada per la necessitat de modernitzar i civilitzar els costums de la ciutat, pretenia eradicar els festejos populars (Carnestoltes i Falles, entre uns altres), i es va intensificar durant els anys setanta en establir onerosos impostos sobre el permís de plantar falles o tocar música. Aquesta pressió va generar, com a reacció, un moviment en defensa de les tradicions típiques i en 1885 la revista La Traca va atorgar per primera vegada premis a les millors falles. La iniciativa seria continuada per l'associació renaixentista El Rat Penat en 1887. Aquest suport explícit de la societat civil mitjançant premis, va despertar un esperit competitiu entre comissions de veïns, va estimular el fervor faller i va produir una decantació esteticista, donant lloc a la falla artística. En ella no desapareixia necessàriament la crítica (fins i tot podia experimentar una radicació política), però començava a predominar la preocupació formal, constructiva i estètica sobre el coneixement del monument.

Encara que amb titubejos i timideses, en 1901 l'Ajuntament de València, va prendre el relleu del Rat Penat i va atorgar els primers premis municipals a les falles. Açò sí, una vegada passades les festes. Es tractava de dos premis: un de 100 i un altre de 50 pessetes. El clima social per a aquesta intervenció municipal no solament era favorable, sinó exigent. I abastava tot un ventall ampli d'organitzacions, que incloïa tant associacions culturals i recreatives, com a valencianistes i esportives, polítiques i obreres, que van potenciar el desenvolupament de les falles durant la primera dècada del segle. En reciprocitat amb aquest suport social les falles es van decantar cada vegada més cap a l'exaltació valencianista i es va produir una creixent fusió entre la festa fallera i l'entitat valenciana. Des de principis del segle XX, les falles van abandonar l'estructura dual (entaulat/escena) i va començar a desenvolupar-se una nova concepció de les mateixes, en el qual els ninots no eren ja la figura més impactant. La falla es componia ara de la superposició de diversos elements i nivells, fonamentalment de tres: una base d'escassa altura composta de repeus per a les diverses escenes, un cos central que servia de sustentació del monument i una rematada.

Aquest últim solia consistir en una figura de grans dimensions constituïda per un motiu al·legòric capaç de condensar el tema que esplaiaven i glossaven les escenes inferiors.

El contingut de la falla no es trobava ja inscrit solament en una escena realçada pe l’entaulat, sinó que estava latent en tot el conjunt escultòric i havia de ser desxifrat rodant la falla i recorrent-la amb la mirada de dalt a baix. La falla ara havia de ser fastuosa, imponent, majestuosa i suggestiva, visible des de la llunyania.
Sota la pressió dels premis, les falles van adoptar com a ideal modèlic la monumentalitat, la proporcionalitat i el barroquisme.

En 1927, l'associació per al foment del turisme València Atracció va organitzar el primer Tren Faller. L'acte va tenir tal èxit que la societat valenciana es va bolcar encara més en les falles, incrementant considerablement el nombre de monuments que s'erigien. El creixement de la festa va obligar també a una millor organització.

Així van sorgir l'Associació General Fallera Valenciana i el Comitè Central Faller, que representaven a les comissions i organitzaven la festa.

En 1929, l'Ajuntament va crear un concurs de cartells per a fer promoció de les falles i en 1932 es va convertir en l'entitat organitzadora i gestora de tot el programa d'actes, instaurant la Setmana Fallera. La majoria dels monuments eren obra d’artesans especialitzats que durant diversos mesos vivien per a la construcció dels mateixos en els seus tallers i que s'havien organitzat en l'Associació d'Artistes Fallers. Va ser en aquests anys quan les falles es van convertir realment en la festa major dels valencians.

L'article publicat en 1935 i signat per I. Llopis Piquer que porta per títol "Com es preparen les falles" ens descriu amb cert detall com es confeccionava una falla:
En elles són els més importants elements: el cartó, el guix i la cera, sense oblidar la fusta dels bastidors ni la tela metàl·lica coberta de fusteria per a les grans masses.
Amb aquests senzills materials, els artistes valencians competeixen amb els grans i perdurables creacions de l'escultura, palesant la seua vàlua amb l'erecció de grandiosos monuments.

La tasca més difícil i entretinguda estava en la confecció dels motles per als caps, motles que trau l'artista d'un fang en el qual plasma l'efígie d'una dona o d'un home segons els casos, i que, buidats en guix, serviran per a obtenir una sèrie de caps en cera a les quals bastarà l’additament d'uns bigotis o la desviació d'un ull, o l'afegit d'un rictus als llavis perquè deixen de ser humanes, anant a constituir diverses personalitats dins del conjunt de la falla.

Més fàcil és la construcció dels cossos, per a la qual el cartó subjecte a motles de guix, a pressió en mullat, dóna un marge admirable. Labor aquesta a la qual es dediquen els aprenents de tot artista faller que es precie. Escultors de categoria van tornar a manejar el fang i un nou motle va arreplegar el treball, eixint una nova encarnació humana, que, amb el seu festeig de desviacions físiques i afegits materials, complementaven més i més, i així poguérem anar successivament assenyalant el naixement dels diversos personatges de la falla, uns a l'origen, múltiples en la seua aparença i igual podríem citar amb referència a les mans, malgrat les seues diferents actituds. Difícil, molt difícil és el pintat d'aqueixa cera.

Molt pocs encerten a saber infiltrar amb els seus colors l'aspecte de vida que requereixen els tipus d'una falla; més, a força d'estudi i de perseverança, el miracle s'efectua. Quina falta després d'açò realitzat? Muntar els cossos ficant-los dins d'un ànima, aquesta vegada de fusta, per a subjectar fortament materials tan febles com la palla, les teles, les serradures i la cera, i una vegada en marxa i compostes les persones, el mateix dia de la plantà alinear al costat de les parets, mentre es claven els bastidors i motlures als ninots, que en la foscor de la nit es confonen amb la gent de debò, arribant a l'observador a no saber distingir entre el real i el fantàstic.

Textos: Antonio Ariño